Esteu aquí

Rafael ARMENGOL

divendres 25 Juny 2004 - dijous 30 Setembre 2004
  • Armengol és un dels autors més característics de les arts plàstiques valencianes dels últims 40 anys, uns dels punts de referència fonamentals per comprendre els camins de l’art figuratiu dins la recent història de l’art contemporani espagnol.

    Armengol, nascut a Benimodo, provincia de València en 1940, és un dels autors més característics de les arts plàstiques valencianes dels últims 40 anys, uns dels punts de referència fonamentals per comprendre els camins de l’art figuratiu dins la recent història de l’art contemporani espagnol.

    Armengol s’inicia en la plàstica a finals de la dècada dels cinquanta i principis dels seixanta, en el món de l’abstracció, influenciat per les corrents del moment, però la conjonctura sociopolítica d’aquest anys faran que es posicione i adopte el compromís de fer crítica social a través de la seva obra.

    Aquest periode serà testimoni d’un nou estil a València, caracteritzat per un contingent polític i social fruit del context de la transició democràtica espanyola i finals de la dictadura.

    Més tard, passarà rtambé per l’hiperrealisme dins el context de la cultura dels media, experimentant l’art plàstic en sèrie, el pop-art, l’art cinètic, l’op-art.

    A l’obra titulada l’Art català contemprani (1972), a l’epigraf : Plàstica critica, Alexandre Cirici, parla d’Armengol, junt Boix i Heras, com els precursors del Nou Realisme social. En aquest mateix moment, aquest autor ja fa referència a la tècnica emprada per Armengol com : « un fascinant trompe-l’œil no solament hàbil, sinó de gran pintura clàssica ». Amb el mateix tarannà, Tomàs LLorens a la revista Suma i Sigue (març 1966), ens parla de la preocupació perpart d’Armengol dels processos d’elaboració de les seves obres cap a un art d’experimentació.

    Al seu periode més recent explora la percepció visual obrint-se al neoimpressionisme, utilitzant el llenguatge dels mètodes contemporanis de producció i d’imatge, de codificació i de descodificació cromàtica.

    L’obra titulada Pierro della Francesca és el millor exemple d’aquesta descomposició cromàtica que es podrà apreciar en els diferents obres mostrades en aquesta exposició.

    El seu repertori iconogràfic fa una de la història de l’art des dels frescs de la Vil.la desl Misteris de Pompeia a la influència del Quatrocento, així com el fauvisme o el pop-art nord-americà.

    Ens mostra un veritable domini plàstic amb la manera d’utilitzar els recursos pictòrics i gràfics els quals s’ajusten amb presició a les seves necessitats expresives i comunicatives. Sovint la seva creació reflexa de manera crítica les diverses ralitats com la societat espanyola, la història de l’art o l’actual societat de masses.

    L’obra que ens presenta a Perpinyà, és nuclear en el sentit que inclou tots els elements característics del quefer artístic d’Armengol. Amor i respecte per allò valuós, representat en aquest cas per La Camera degli Sposi de Mantegna, i el compromís de fer un treball punctual, panorama plàstic, com des de l’experiència acumulada al llarg de la seva producció artística. Ací caldria esmentar la cita a Charles Lalo, recollida per Romà de la Calle, a la pagina 19 del catàleg d’aquesta exposició : « Tout peintre possède un art de voir, qui lui est plus ou moins particulier. Il s’ensuit que chaque peintre va aussi se fabriquer un système particulier, un art de faire ». Es el resultat de conjugar la sensibilitat amb la intencionalitat ; la mirada, l’elecció dels continguts, la utilització d’un llenguatge amb codis desl sistemes que utilitzen els colors-llum com a vahicle perceptiu. Es la forma en què Armengol fa que una altra mirada, la de l’espectador, s’involucre descodificant, dialogant, comprenent aquest « art de faire ». Prenent emprada una mirada de Francisco Ors sobre Armengol, podríem afegir que la perfecció de la tècnica, sent ja esplèndida ; instint en l’observació, encara que ja és sutil ; peleant amb la matèria, encara que sembla la seva aliada ; fent acumulació de coneixements al temps que aprenent cada dia ; amb el pas del temps proporciona la possibilitat de mostrar-nos una « realitat » inesgotablement enriquidora.

  • Honneur à la guerre 1971 Huile sur toile 162*130 cm
    A Van Der Weyden 1965 Huile sur toile 120*120 cm
    In memoriam Joseph Beuys 1992 Huile sur toile 130*97 cm
    Laocoont 1968 Huile sur toile 130*100 cm
    Setia vmv Huile sur toile 116*89 cm
    Sur la table 1971 Huile sur toile 116*89 cm