Esteu aquí

Joan BARBERÀ

divendres 19 Novembre 2004 - dijous 10 Febrer 2005
Joan BARBERÀ
  • Joan Barbera

    Joan Barberà pertany, de naixença, a aquesta rara i reduïda casta d’artistes que transcendeixen, per tarannà i vocació, qualsevol determinació externa, qualsevol pressió ambiental, i comencen i acaben sent allò per al qual estan plenament dotats : per damunt de tot, artistas. En ell l’art és una pauta vital indisociable de la seva experiencia cuotidiana.
    Joan Barberà ès un cas notable d’artista nat. Un dia, sense esforç, guiat per alguna energia natural, es va posar a pintar. Aquesta sorprenent facilitat, aquesta fluïdesa sense accidents, la manté avui a l’hora de resoldre el problema de la creació, de donar cos i forma à l’evanescent, al desconegut, de fixar en fragments de realitat les percepcions, sensacions, conscients o inconscients, del seu impuls creatiu.

    Pertany, de naixença, a aquesta rara i reduïda casta d’artistes que transcendeixen, per tarannà i vocació, qualsevol determinació externa, qualsevol pressió ambiental, i comencen i acaben sent allò per al qual estan plenament dotats : per damunt de tot, artistas. En ell l’art és una pauta vital indisociable de la seva experiencia cuotidiana.

    No es pot pensar en aquest creador com a personatge que s’impose sobre la seva obra ; la seva prudent, encara que de vegades, sorneguera conversa, l’absència de qualsevol signe fatu, la seva senzillesa allunyada d’estridències, la seva recerca de complicitat en l’interlocutor, i la seva pacient i sistemàtica dedicació al dur ofici de crear, l’han apartat de la brillantor de les trobades socials, les pàgines de premsa i la imatge multiplicada de la televisió.

    Resideix en el boca a boca, en el comentari casual o el record emocionat d’alguna de les seves obres, apareix en el recorregut dels estudiosos de les ùltimes i agitades décades del nostre temps o en el defensor silenciós que en les reunions acaba citant-lo com a exemple d’una o altra tesi. No obstant això, i aquesta exposició li fa els honors, la de Joan Barberà és una de les trajectories més coherents entre les artistes valencians de les ùltimes dècades. Ha romàs, enfront de la moda dels vuitanta, fidel a ell mateix, singular entre l’eixam de creadors que van per les tendències internacionals amb voluntad de saltar la suposada distància entre l’art espanyol i l’anglosaxo, ben sovint sense cap esperit crític, des d’una visió banal, pretenciosa i epidèrmica, les més de les vegades deformada pels mitjans de comunicació de massa.

    Aleshores, al nostre país van perdre pes, en primer lloc, l’escultura objectual, a favor de les sobreexplotades “instal-lacions”, pero sobretot la Pintura, literalment oblidada pels crítics i els comissaris, a la qual Barberà, no obstant això, va romandre fidel quedant -gairebé automàticament- marginat del soroll mundanal i del vertiginós córrer darrere del no-res postmodern.

    La seva confiança en el treball que realitzava no es va veure trencada, encara que es va produir en la seva obra un fenomen d’abstracció, d’autoreferencialitat i d’aprofundiment en les seves propies fonts, en una investigació que va arribar a la maduresa al principi dels noranta. Un moment singular va ser la seva trobada amb Claus Kramer, el marxant alemany que és fins avui el seu apassionat seguidor i el seu principal col-leccionista.

    L’anomenada “tornada a l’ordre” de l’art espanyol dels noranta, entesa com a resaca de l’agitació anterior, el sorprén en una suau deriva cap al dibuix i els petits formats, un tret evolutiu on provar de nou la seva capacitat creativa i, en veritat, aconsegueix en les seves miniatures una riquesa i varietat narratives de profunda i refinada subtilesa.

    Els seus personatges teixen un abundant conjunt de metàfores, arrelades en les accions humanes, de vegades situacions personals de l’autor però no una simple relació de causa i efecte entre la seva personalitat i el seu art, perquè no és posible comprendre els seus cuadres només com il-lustracions d’esdeveniments i relacions en la seva vida. L’artista és el vehicle i amb un valeros gest, desbullada dels seus tènues vels, la seua vida interior –els seus interrogants, els seus desitjos- s’exposa a la mirada pùblica, aflorant des d’una ferida oberta en les més profundes instàncies de l’inconscient col-lectiu.

    Un negre realisme emergeix, poderós, ùnic, distint a les seves peces anteriors. L’artista “imita” per a inventar, il-lumina formes de l’imprevist. Lluny del concepte apol-lini que se’ns dona en l’art analític, el seu és una commoció sensual.

    La seva aguda percepció penetra el si orgànic de les coses, convida a meditar sobre la relació entre les forces tel-lùriques i l’ordre racional que imposem a la naturalesa. Investiga els objectes religiosos, les reliquies marquen el pas, la realitat del dolor, el patiment i la mort es despleguen sobre un rerefons gairebé barroc.

    Les obres adquireixen aquest fosc sentit de culpa purificat en la moral judeocristiana. Tal cosa no li impedeix plasmar el reposat delit del cos un d’una dona idealitzada o, en general, lliurar a la tela el sentit d’humanitat i tendra intimitat que el caracteritza.

    Recorda l’esperit del Romanticisme, quan el cànon clàssic va ser agranat i es va donar pas a allò natural deforme, a la decrepitud, a la ira, al terror, com a components de l’imaginari col-lectiu, voluntàriament oblidats per l’artista modern, potser davant la demanda d’un món millor a l’estil del “món feliç” de Huxley o, cas més prosaic encara, davant la propensió del missatge publicitari a negar aquesta altra realitat, obstinadamente recurrent, del dolor, la malaltia i la mort, i oferir en canvi una tan perpètua com falsa màscara somrient.

    Carles Marco
    Florencia, Maig del 2004

  • 1
    2
    3
    4
    5