Esteu aquí

Avec Sexe ou pas

dissabte 03 Juliol 2010 - dilluns 27 Setembre 2010
Stéphane PENCREACH
  • avec-sexe-ou-pas

    A L’EST DE L’EDÈN

    « What did you expect ? » demana la criatura de somni d'una publicitat recent als espectadors que acaben de seguir la lenta obertura del seu vestit al llarg de la seva esquena sinuosa. What do you expect, vosaltres, els visitants d'una exposició que us proposa el sexe com a tema ? La mateixa cosa, sens dubte, un doble i agradable estremiment : el de l'evocació del plaer amb el que la Naturalesa ha tingut el bon gust d'acompanyar el nostre instint de reproducció, i aquell, poderós, de la transgressió.
    Puix que som tots desendents d'una cultura que ha reprimit feroçment el sexe durant dos mil•lennis. La religió l'ha condemnat, consagrat a la maledicció, a la prohibició, al secret ; l'ha dirigit rigorosament per la via de la confessió amb l'ajuda dels poders i no l’ha tolerat - i no el tolera encara, sigui el que sigui el preu humà – tan sols en vista de la indispensable perpetuació de l'espècie. Tema tabú per excel•lència, ha estat durant segles l'innominable en el sentit propi del terme, encara que s'evoqués constantment. Per a l'Església, era « el » pecat, contra el qual es clamava des del púlpit i que només es designava per perífrasi.
    Quan es va rompre el silenci, amb la Il•lustració al segle XVIII, metges, juristes, poders públics s’apoderaren doctament del tema, codificant sense apel•lació el sa i el patològic, el lícit i l'il•lícit, el normal i el pervers. Ens vam convertir en « l’única civilització on encarregats reben retribució per escoltar cadascun fer confidencies del seu sexe » i gràcies als especialistes ara sabem que la nostra realització sexual és un Dret, nosaltres que crèiem ingènuament que el sexe era un mitjà de realització. Cada dia més nombrosos i més loquaços, aquests especialistes ens prescriuen a totes de ser «sexy» i a tots de ser superpotents, prometent-nos en compensació, a falta del Paradís, el setè cel.
    Els avatars del sexe en la imatge han seguit de manera estreta l'evolució de les idees. Durant segles la nostra mare Eva va haver de dissimular la seva maldestra nuditat sota braçats de fulles o sota la seva llarga cabellera. El Jardí d'Edèn és un món sense desig. El cos despullat dels nostres primers pares és doncs l'emblema del pecat, la nuditat va ser la maledicció. Durant segles l'art es va consagrar exclusivament a la glorificació del poder de l'Església i a la difusió del seu pensament fins que famílies riques d'origen burgès accediren a Itàlia al tron dels diversos Estats i que aquest nou poder va suscitar un art nou. El sexe masculí va ser primer de tot lliurement representat, encara que sempre en repòs, però la Contrareforma el va fer dissimular ràpidament sota drapejats o fulles de vinya que, monstrant un menyspreu total per les lleis de la gravetat, manifestaven clarament que eren allà només per voluntat divina. Aquest tipus d'obres, reservat a un públic restret d'estetes rics i cultes pouava el seu repertori dels mites de l'Antiguitat. Ledas esvanides, Danaes en èxtasi, Antiopes estassades, els amors de Jupiter eren pretext per a ensenyar cossos d'una gran sensualitat, per a evocar el coit per al•lusió i per a representar amb més o menys gosadia el plaer femení. Tanmateix, el sexe d'aquestes heroïnes, acuradament depilat, fàcilment emmascarat per la rodonesa d'una cuixa, una mà púdica o lànguida, un vel, un detall, va continuar sent el gran absent de totes aquestes obres malgrat la seva obsessiva presència oculta. Ni els pintors d'escenes galants del segle XVIII, ni més tard el realisme revolucionari d'un Courbet , ni fins i tot l'hipòcrita erotisme dels «pompiers» no s'aventuraren a ensenyar-ho clarament. Però, en reacció al puritanisme forassenyat fet la regla per a tota Europa al segle XIX, molts pintors tenien en un racó del seu taller un bagul secret on guardaven quadres d'un erotisme violent que només es descobririen després de la seva mort , i innombrables gravats i caricatures pornogràfiques tan explícits com anònims circulaven clandestinament fent l'alegria d'aficionats adinerats.
    Amb la invenció de la fotografia que permet de produir ràpidament i a baix preu les imatges reproduïbles s’obriria l'era de l'explotació de la misèria sexual i intel•lectual per mitjà de la pornografia. El sexe, ara, és a tot arreu. La paraula i la imatge han estat alliberades fins a la llicència, i tanmateix les mentalitats no s'han desfet de la cultura cristiana misògina i fal•lòcrata.
    I vet aquí que arribem al tema d’aquesta exposició : Com es parla actualment del sexe en art ?
    Ben, a qui pertany la idea d'aquest tema federador i qui no deixa d'afirmar l'equivalència completa de l’art i de la vida, respondria probablement com al 68 : «Calla't i fes-ho». Consentirieu vosaltres a participar una vegada més al desenvolupament de l'acció artística com us conviden el seu llit i les seves cèlebres pancartes? O us conformarieu amb ser « guaitadors » ?
    Devem als Surrealistes d’haver, en la seva revalorització del somni i de l'inconscient, fet reconèixer l'erotisme no com un extravio sinó com un pas fonamental de les mentalitats. En aquell temps, era menys infringir les lleis de la religió que les de la moral reaccionària i conformista. Per això nombroses obres apunten a desafiar el burgès benpensant. Els maniquins de Man Ray, l'objecte simbòlic d'Oscar Dominguez, i sobretot la coberta del catàleg de l'Exposició Internacional Surrealista de 1947 per Duchamp ho testimonien. De la mateixa manera, la pintura de Combas que trepitja totes les regles establertes, sigui per la seva tècnica voluntàriament «dolenta» o pels seus personatges lúbrics, procedeix d'aquesta necessitat de provocar els conservadors.
    Es frega fins i tot amb la pornografia per a alguns. A les obres de Vincent Corpet, la frontalitat directament presa a Courbet amb la qual són representats els òrgans genitals, la recerca de la veracitat anatòmica en els detalls, la nuditat accentuada dels cossos tenen en efecte quelcom d’obscè. Però qui, actualment, denunciaria l'escàndol ? Una audàcia ben calculada ja no perilla de conduir el seu autor a presó sinó que al contrari contribueix a la seva notorietat.
    L'erotisme violent dels dos fotomuntatges es justifica per les circumstàncies. Styrsky, el 1933, és membre del grup surrealista txec i com a tal intenta posar en evidència el lligam entre somni i sexualitat. Per a Josep Renau, exiliat a Berlín, l'any 1975 és la interminable agonia i la posterior mort de Franco que li deixen entreveure la tornada a Espanya. Les deformacions òptiques que projecten la pelvis de la dona cap a l'espectador i bomben l'horitzó parlen de pau i de fecunditat. La Terra Mare s'ofereix de nou al proscrit.
    Per a altres artistes, l'erotisme no és més que una coartada. A les dues obres sobre paper de Jaume Plensa per exemple, la imatge fotogràfica banal del plaer femení serveix de suport a un treball gràfic i lúdic amb els diversos materials (i la carta per a ell és un material) que constitueixen La Route de la soie. El procediment de Joan Rabascall és encara més radical i les seves intencions múltiples. El 1971, un jove artista ha d'inspirar-se en el Pop, treballar per sèries i escollir els seus temes en els mass media. Combinant l'obscenitat de les imatges tretes de revistes pornogràfiques amb el refinament d'una tècnica sofisticada i ultracontemporània, es desestabilitza l'espectador, es suscita la reflexió.
    El sexe que representen els artistes, actualment, és gairebé exclusivament masculí. No es tracta de l'òrgan realista, les dimensions acadèmiques del qual adornen les estàtues de l'Antiguitat o les de Miguel Angel, sinó del fantasma viril per excel•lència, erigit, sobredimensionat, titànic fins i tot en les obres de Miquel Navarro que desenvolupa aquests últims anys una reflexió aprofundida sobre l'organització de l'espai urbà i que crea escultures-paisatges, la unitat de base de les quals és la mesura del cos humà simbolitzat aquí pel fal•lus monumental. En suma, la visió metafísica més arcaica expressada en el llenguatge més contemporani. És aquest mateix vell món fal•lòcrata i misogin, el que col•loca la sexualitat sota el signe del sofriment, que regeix la Sèrie dels nus de Combas i Kijno. Si la factura és magnífica i de les més actuals, la dona-objecte, anònima, emmascarada, carregada de cadenes, reduïda als seus atributs sexuals hipertrofiats, la resta de la seva persona difuminant-se en una negror un poc demoníaca, aquesta joguina eròtica i perversa, doncs, neix de l'odi a la carn i a les dones professat pels Pares de l’Església , vell de dos mil•lennis, i encara en vigor.
    Es comprèn que les obres de les artistes dones convidades siguin l'expressió de la protesta (els penis metralladores, artefactes de mort i no fonts de vida d'Esther Ferrer), de la irrisió (la seva Aixeta d'amor, o la Lectura dubtosa de Carmen Calvo), de la denúncia de l'alienació de la dona i de la constant culpabilització amb la que se les aclapara (la nina maltractada sota la seva màscara impassible, la roba interior oberta i arrugada, inseparables del seu títol revelador, No tengo disculpa para sentir mal, No sé lo que persigo al convocaros, que denuncia, al mateix temps que la violència feta a les filles d'Eva, la seva massa gran passivitat).
    No caldria tanmateix concloure que la sexualitat no pugui ser evocada per un artista del nostre temps altrament que a manera de provocació, de violència o dels aspectes negatius procedents d'un passat de repressió. Hi ha lloc per a l'humor. Tots aquells qui s’indignen amb la indiscreta, constant i peremptòria (encara que contradictoria) intromissió dels pseudocientífics en aquest gresol de sensacions, de sentiments, de comportaments i d'aptituds físiques que és la sexualitat de cada individu, s'alegraran davant l'eficaç broma del S Freud de Jaume Plensa. Aquells qui lamenten que el gran vent de llibertat de Maig només hagi portat cap a la desorientació sense construir res de positiu i que el sexe alliberat s'hagi fet sobretot llicenciós, fomentador del consumisme, el cos de l'altre « cosificat », «pensat com un producte d’usar i llançar» , la satisfacció del desig i dels fantasmes transformada en un vast mercat, la misèria sexual explotada per la pornografia comercial,

    aquells miraran amb un somriure la posada a la picota del culte a la mamella en les obres de Carlos Pazos, i les seves alegres fantasies.
    « Avec sexe ou pas », proposa l'exposició. És natural doncs que certs artistes escullin d’estar una mica apartats del tema. Artur Heras, per exemple, hi troba sobretot pretext per a desenvolupar el seu elegant humor acostumat. Els seus quadres són divertiments on la presencia de sexe és escasa : Platan sesta, de 1971, té quelcom de broma de col•legial - però executada amb mà de mestre - destinada a provocar mitjançant la molt pop fruita simbòlica la beatísima censura franquista de l’època, el pinzell que arbora Ramses II... o és Franco ? al lloc estratègic és molt més graciós que eròtic i les seves obres recents sobre paper proposen una mena de joc d'endevinalles sobre el surrealisme i una espiritual sàtira de la fal•locràcia. Tota aquesta sana alegria bufa una alenada d'aire fresc sobre l'atmosfera d'altra banda prou pesada d'aquesta manifestació.
    El conjunt dels quadres de Jean Le Gac constitueix un paràgraf d'aquesta història del Pintor del que continua el relat des de fa anys. No parlen de sexe sinó que evoquen el tema del pintor i el seu model tantes vegades explotat en el transcurs de la història de l'art, model voluntari del qual es fa el retrat o model professional, odalisca d'abans a qui restitueix la seva humil humanitat representant-la finalment tota sencera.
    No es poden evocar aquí tots els artistes i totes les obres, però no es pot negar que la impressió que es desprèn del conjunt és més aviat gris, fins i tot pessimista. Dos grans absents: el desig i el plaer. Només el gravat de Picasso irradia l'atmosfera de serenitat satisfeta del desig acomplit. Ens parla d'una Edat d'Or on els déus benèvols llancen sobre els amants una mirada protectora en un món on regnen l'abundància, la música i una calma que testifica un dibuix tot en corbes suaus. El Minotaure acull amb un gest delicat i tendre l'impuls ple d'abandó i d'absoluta confiança de la dona, la cara de la qual amagada al pit del monstre ens és tanmateix revelada a dalt de la imatge : és la de Marie Thérèse, la benvolguda. Heus aquí qui ens recorda una veritat vella com el món : el sexe, sense amor, és trist.
    What did you expect ? Una mica de sensacional, potser, un lleuger perfum d'escàndol ? No us sentiu decebuts, aquest no és el lloc. El sexe no era més que un pretext per a ensenyar-vos obres d'art. Ompliu els ulls amb les seves belleses, assaboriu cada aspecte, satisfeu el vostre esperit amb les emocions que aquestes obres us proposen - i gaudiu-ne. Puix que la seu del desig i del plaer no es situa al sexe, sinó al cervell.

    Michelle Vergniolle
    Doctora en Història de l’Art
    Especialista en l’art contemporani espanyol i mexicà

  • Combas / Kijno
    Ben
    Corpet
    Duchamp
    Ferrer
    Gouery
    Heras
    MAN RAY
    mapplethorpe
    Pencreach
    Plensa
    Till Rabus
    PAZOS
    LEGAC