Jo veig allò que ha estat  fotografiat, efectivament ho veig i de seguida m'ho torno a inventar per a mi, és a dir, miro per oblidar, miro per veure l'altre costat de la realitat i gràcies a la força de les meves mans o dels meus dits puc traçar els temes documentats, formant part ja de la memòria històrica i de l'obra d'art ansiosa d'avançar-se al seu temps. Les meves mans o els meus dits  nus amplien aquest referent nan en blanc i negre per fer-ho pictòric, ple de colorit o tristament agrisat, gairebé en blanc i negre, fidel a aquest instant, brillant per lluir la seva roba de lli pintada a mà, com si la festa de l'art es celebrés tots els dies de l'any, carnestoltes de l'art, de vegades sever, mut , gens pragmàtic, profund com el dol més negre, alegre malgrat el difunt present, altiu com un albatros arribat dels mars australs, lliure com un vaixell a la deriva fondejat en el cul del món, allà on no aplega la vida i no obstant això un càntic llunyà, gairebé sense veu, sense música, sense eco per augmentar la seva grandària, se sent amb prou feines, com un fil de seda tibo abans de trencar-se. I dono gràcies al destí que em va regalar la idea d'iniciar un projecte basat en el realisme mirat des del surrealisme quasi d'antany, però albirant el futur proper a través d'un prisma d'augment.

                                                                                                                                                                                                    Juan BARBERA ,  setembre 2010